lunes, 22 de febrero de 2010

2 pàg 97.


2- Indica les errades (tipogràfiques,de puntuació i d’expressió) que observis en aquest fragment d’un treball sobre Antoni Gaudi:



Antoni Gaudi i Cornet

(Reus o Riudoms, 25 de juny de 1852 - Barcelona, 1926). És un dels arquitectes més rellevants de Catalunya, i està considerat com un dels màxims exponents del Modernisme.

Nascut en una família de calderers sempre reivindicà aquest ofici familiar com a origen de la seva capacitat de crear i treballar en tres dimensions. Des de la infantesa, Gaudí va ser un atent observador de la natura, de la qual li atreien les formes, els colors i la geometria. El 1870 anà a Barcelona per estudiar arquitectura, no fou un alumne especialment brillant i fins i tot, suspengué unes quantes assignatures. El 1878 va obtenir el títol d’arquitecte.


Essent molt jove li van arribar les primeres comandes, procedents del món eclesiàstic i de la burgesia que sempre serien els seus principals clients. El 1883 va ser un any cabdal en la vida de Gaudí. Se li encarregà la continuació de les obres del temple expiatori de la Sagrada Família i va conèixer l’industrial Eusebi Güell, que seria el seu millor client i protector.

D’entre les seves nombroses obres, podem destacar Can Vicens, el Capricho de Comillas, el Palau Güell (1887-91), el Palau Episcopal d’Astorga (1887-94), el Col·legi de les Teresianes (1888-90), la Casa de los Botines a Lleó, Bellesguard, el Parc Güell, la reforma de Can Batlló, l’església de la Colònia Güell ,Can Milà (la Pedrera) entre d’altres. A partir del 1918, va decidir que només treballaria en la Sagrada Família, que encara avui continua en construcció, i va deixar plànols, projectes i esbossos. El dia 7 de juny de 1926 fou atropellat per un tramvia però pel seu aspecte de captaire ningú no va adonar-se que tractava del genial arquitecte. Va morir tes dies després i fou enterrat a la cripta de la Sagrada Família.






jueves, 4 de febrero de 2010

"La Balanguera" de Miquel Costa i Llovera

La balanguera misteriosa, A
com una aranya d’art subtil, B
buida que buida sa filosa, A
de nostra vida treu el fil. B
Com una parca bé cavila C
teixint la tela per demà D

la balanguera fila, fila, C
la balanguera filarà. D

Girant la ullada cap enrera E
guaita les ombres de l’avior, F
i de la nova primavera E
sap on s’amaga la llavor. F
Sap que la soca més s’enfila C
com més endins pot arrelar G


(...)

AUTOR
Aquest poema és de Miquel Costa i Llobera que fou un poeta mallorquí nascut Pollença el 10 de març de 1854.
Va créixer molt influït per un oncle seu, metge de Pollença, que li va descobrir el paisatge local i l'interès pels clàssics. L'any 1902 va ser investit amb el títol de Mestre en Gai Saber, en guanyar tres premis ordinaris dels Jocs Florals, i l'any 1904 fou President dels Jocs Florals de Mallorca.El 1906 llegí el discurs presidencial dels Jocs Florals de Barcelona, publicà en aquesta ciutat Horacianes i hi participà en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

ARGUMENT I ESTRUCTURA
Mostra al poema l’esforç per entrar al seu món de Mallorca. Resalta en aquest poema el paisatge, la gent… També mostra uns detalls de l’ambient de poble, al vers “la plaça de la vila” és un paisatge on ens fa imaginar el lloc com nosaltres volguem.

En aquest poema parla tota l'estona de la Balanguera per mostrar el pas del temps. La seva vida va molt lligada amb la seva obra, i aquest poema n'és un exemple. Segurament se sent identificat amb La Balanguera del seu poema.
Ella és una àvia que teixeix en algun lloc del poble.
El poema està format per cinc estrofes, i una tornada. Després de cada estrofa, té 6 versos octosíl·labs de rima consonant, rimen els versos primer amb el tercer, el segon amb el quart, el cinquè amb el primer de la tornada...

Ibtissam El Amrani

martes, 2 de febrero de 2010

La Belanguera

La balanguera misteriosa,
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavila
teixint la tela per demà

la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

Girant la ullada cap enrera
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar


(...)